Adaptació i Traducció :
Llorenç
PRATS
Ce texte est protégé par les droits d’auteur.
En conséquence, avant son exploitation, vous devez obtenir
l’autorisation de l’auteur auprès de la SACD
+
Minyones
+
Dames de companyia
+
Cos de guàrdia del castell
L’acció
trancorre l’any 1740, al saló d’un castell de províncies en plena decadència.
Hi ha una gran taula amb cinc campanetes de diverses mides al damunt. Un parell
de sillons. Al fons el retrat d’un noble en actitud militar. Quatre accessos
donen, respectivament, a l’entrada principal i al jardí, les cuines i altres
serveis, l’alcova del comte i la porta secreta. Mig matí.
ESC 1
Per
l’accés principal entra Héctor, el criat del Comte Jean de Tailleroc, agafa
la campaneta més petita i la fa sonar. Res. Espera. La deixa i va per agafar la
segona. S’ho pensa, agafa la més gran i la fa sonar estrepitosament. Per un
lateral apareix, esverat, el comte, amb camisa i gorra de dormir.
COMTE:
Ah, Héctor, ets tu!
HÉCTOR:
Sí, senyor comte.
COMTE:
La teva campaneta m’ha salvat!
HÉCTOR:
¿El senyor comte no ha dormit bé?
COMTE:
He tingut un malson terrible. He somiat que em veia obligat a treballar
per guanyar-me la vida.
HÉCTOR:
Sí que deu haver estat terrible.
COMTE:
I bé estimat Héctor ¿què ens reserva aquest dia que ara comença?
HÉCTOR:
De primer haig de fer notar al senyor comte
que el dia ja ha començat fa una bona estona. Per la resta, li recordo
que ja fa un parell de dies que esperem l’arribada de la jove Isabel de
Monteler, la futura comtessa. A veure si avui tenim sort.
COMTE:
Calma, calma! La futura comtessa... Encara no hi ha res decidit. És
veritat que me n’han parlat molt bé, però no em refio de ningú, abans l’haig
de conèixer.
HÉCTOR:
Que el senyor comte no oblidi que es tracta del partit més cobejat de la
província. I, si em permet el comentari, atesa la situació a què hem arribat
des del traspàs de la senyora comtessa, que al cel sigui, lligar aquest
matrimoni ens aniria molt bé a tots plegats.
COMTE:
¿Com que a tots plegats?
HÉCTOR:
Vull dir que seria molt convenient pels interessos del senyor comte.
COMTE:
Digues més aviat pels interessos de la teulada. Amb els diners de la dot
per fi la podríem fer arreglar.
HÉCTOR:
I tanmateix hi ha una cosa que no es pot negar: la jove Isabel prové
d’una molt bona nissaga.
COMTE:
Això tant me fa. A mi l’única nissaga que m’importa és la dels
Tailleroc. Una nissaga d’herois, tan ben representada pel meu gloriós pare
Lluís (assenyala el retrat), que va donar la vida pel Rei i per la pàtria.
HÉCTOR:
Ah, el comte Lluís, quin gran home!... I quina mort tan honrosa la seva,
amb l’arma a la mà, batent-se amb l’enemic...
COMTE:
Ai... (pausa greu) Benvolgut Héctor, el meu fidel servent... Va sent hora
d’alleujar la meva consciència i, després de tants anys, et mereixes saber
tota la veritat sobre la mort del meu pare... No era l’arma el que tenia a la
mà (pausa). En passar per la Camarga,
camí de la batalla, va sentir una necessitat imperiosa, d’aquestes que se
solen sentir quan vas camí d’una batalla. Va baixar del cavall, va saltar una
tanca i vet-aquí que, mentre s’alleugeria, va ser envestit per un ramat de
toros que pasturaven allí prop. Ell ja va córrer ja...
HÉCTOR:
(mirant el retrat) Pobre senyor comte! ... Amb l’arma a la mà!
COMTE:
Sobretot Héctor, que tot això quedi entre nosaltres.
HÉCTOR:
Naturalment senyor comte, la meva boca és una tomba.
ESC 2
(Per
l’accés de la cuina entra la Sílvia, una minyona jove. Porta una safata amb
l’esmorzar i unes tovalles penjades al braç. El comte no la perd de vista)
COMTE:
Au, amunt els cors! Oblidem el passat i pensem en les alegries que ens
depara el futur.
HÉCTOR:
El senyor comte té raó. Sobretot perquè, amb aquest nou matrimoni, el
futur del senyor comte, (a part) i el
de tots nosaltres, pot canviar per sempre!
COMTE:
No corris tant, no corris tant!... (sense
perdre de vista la minyona) Jo em referia al meu futur immediat ... Au, ja
et pots retirar.
HÉCTOR:
Sí senyor comte.
(L’Héctor
se’n va per l’accés principal. El comte s’apropa sigilosament a la
minyona per darrera i l’abraça per la cintura. Ella se’n desfà amb un
petit crit de sorpresa)
SÍLVIA:
Aaah!... Senyor comte, ja està bé! ¿Es pot saber que li passa?
COMTE:
Passa que ja en començo a estar fins al capdamunt. Des que vas entrar al
meu servei, fa una setmana, que em rebutges. No et negaré que al començament
tenia la seva gràcia, però ara ja en fas un gra massa. Cap de les meves
minyones s’havia fet pregar tant, i tant de temps!
SÍLVIA:
Potser és que jo no corresponc ben bé a la idea que el senyor comte té
d’una minyona, vet-ho aquí. Però cal dir que , durant els tres anys que he
passat al servei del marquès de La Croute, no m’he trobat mai amb aquesta
mena de comportaments.
COMTE:
¿Tu servies a Fontainebrousse abans de venir aquí? Així ja està tot
explicat. Aquell castell és com un cementiri.
SÍLVIA:
En tot cas, el senyor marquès no s’entretenia a empaitar-me pels
passadissos.
COMTE:
Ha! Segur que no era per falta de ganes. Però aquella vella desferra amb
prou feina s’aguanta dret.
SÍLVIA:
El senyor comte és ofensiu i injust. I ara, si em permet, m’agradaria
continuar amb la meva feina.
COMTE:
Vinga, vinga, no hi ha cap pressa (va
fent recular la minyona cap a l’habitació) ¿Tu saps que et puc oferir
tot el que desitgis? Només ho has de demanar.
SÍLVIA:
Si he de fer cas dels rumors que corren, el senyor comte no està pas en
situació d’oferir-me gran cosa, ni tan sols un trist ventall.
COMTE:
Estúpides xafarderies. Una colla de mentides tot plegat.
SÍLVIA:
No cal que en parlem més. No cediré.
COMTE:
¿Ni tan sols si t’ho demano de genolls?
SÍLVIA:
Per mi com si es vol enfilar dalt d’un arbre.
COMTE:
Sílvia, ja no puc suportar més el teu menyspreu!
(El
comte es llança cap a ella per abraçar-la, però ella se li escapa i l’ha
d’empaitar)
SÍLVIA:
Senyor comte, comporti’s!
COMTE:
Si ets tu qui no vol entrar en raó!
(Quan
està a punt d’agafar-la, la Sílvia li posa les tovalles pel cap, de manera
que el comte queda encaputxat)
COMTE:
Ah! ¿Tens ganes de jugar? ... Això ja m’agrada més.
ESC 3
(La
Sílvia aprofita l’ocasió per escapolir-se per l’accés de la cuina) (Mentre
el comte continua buscant la Sílvia a les palpentes, per l’accés principal
ha entrat a l’estança, guiat per una altra minyona, un cavaller amb posat
seriós)
COMTE:
¿On ets? ... Ah, ja t’he sentit (cap
al cavaller). No cal que t’amaguis que no te m’escaparàs pas!
(Les
seves mans topen amb el cavaller. S’hi abraça però en palpar-lo nota que no
és la Sílvia. Es treu les tovalles del cap i recula amb un crit)
COMTE:
Aaaaaah!!! Ran-na-gnan!!! (pronuncieu: Ran-na-nyan)
RANNAGNAN:
Exacte! Fèlix de Rannagnan, intendent reial de la província, al vostre
servei... ¿Que la meva presència
us enutja potser?
COMTE:
No! I ara, de cap manera! ... És que la meva minyona m’estava ajudant
a vestir-me i ... ¿què se n’ha fet?
RANNAGNAN:
¿I teniu per costum de vestir-vos amb tovalles?
COMTE:
¿Veus? ... No és la meva camisa. Per això em costava tant trobar el
forat.
RANNAGNAN:
Bé, les vostres manies vestimentàries no són cosa meva. Vós ja haureu
endevinat sens dubte el motiu de la meva visita.
COMTE:
Ah... Doncs... Segurament passàveu per davant del meu castell i us heu
dit: “Mira, ¿per què no vaig a fer una visita al meu estimat amic, el comte
de Tailleroc, que no he vist des de l’any passat?”
RANNAGNAN:
Gairebé ho heu encertat. Jo passava per davant del vostre castell i m’he
dit: “Mira, ¿per què no vaig a fer una visita al meu estimat amic el comte
de Tailleroc... (canvia bruscament el to) que aquest any, una altra vegada, ha tornat
a intentar desviar en profit seu els impostos recaptats als habitants del
comtat?” ... Tailleroc, deixeu de fer-vos el llest!. La setmana passada he
estat a Versailles, amb el Rei i els seus ministres, per al nostre informe anual
sobre la hisenda de l’estat. I una vegada més hem hagut de tornar a parlar,
per vergonya meva, de la vostra indisciplina i deshonestedat! Trenta lliures i
quatre cèntims! ¿Què us penseu que mantenim? ¿Una obra de caritat?
COMTE:
Jo...
RANNAGNAN: Silenci! Fins avui tothom ha tancat els ulls davant de les vostres... irregularitats. Això per respecte a la memòria del vostre heroic pare, mort al servei de Sa Majestat, amb l’arma a la mà!
COMTE:
L’arma a la mà, sí...
RANNAGNAN:
Però la nostra paciència té uns límits. Així que aquesta vegada no
me n’aniré d’aquí fins que no m’hagueu reembossat la xifra de tres mil
lliures, que deveu a les arques reials.
COMTE:
¿Tres mil lliures?!
RANNAGNAN:
Segons els nostres comptes és més o menys el que heu deixat de
transferir a l’estat. I això només aquest any!
COMTE:
Tres mil lliures...
RANNAGNAN:
És això o la presó. I us adverteixo: no intenteu cap mala jugada.
Reflexioneu. Mentrestant m’aniré a refer una mica a la cuina. Fins ara.
ESC 4
(Rannagnan
se’n va per l’accés de la cuina. El comte fa sonar una campaneta i entre Héctor
per l’accés principal)
HÉCTOR:
¿Senyor?
COMTE:
(abatut) Héctor, vés-me a buscar Madame de la Rombière. Necessito
els seus serveis.
HÉCTOR:
Senyor comte (va per sortir pel
mateix lloc de sempre)
COMTE:
No, per aquí no! Utilitza la porta secreta. Cal ser discrets!
(L’Héctor
se’n va per l’accés de la porta secreta i el comte queda pensarós enmig de
la sala. S’adona que encara va en camisa de dormir i se’n va cap a l’alcova,
a canviar-se) (De fora estant se sent la veu de la Sílvia)
SÍLVIA:
(en off) ¿Héctor?
(Al
cap d’un moment entra a la sala per l’accés de la cuina. Mira amunt i avall,
s’adreça a la taula, tria una campaneta i la fa sonar)
COMTE:
(en off) ¿Héctor?
(El
comte surt tot acabant-se de vestir. Camisa blanca, ampla i amb volants, mitja
blanca, pantaló fins a mitja cama
i, si pot ser, perruca) (en veure que és la Sílvia, de primer s’espanta i
ella, de retruc, també)
COMTE:
Aaaah!
SÍLVIA:
Aaaah!
COMTE:
(mentre acaba de posar-se bé la roba, ja refet de la sorpresa) Vaja,
veig que per fi has canviat de pensament...
SÍLVIA:
Pari el carro, senyor comte! És que s’acaba de presentar un correu al
castell i no trobem l’Héctor per enlloc.
COMTE:
¿Un correu?
SÍLVIA:
Sí, per anunciar al senyor comte l'arribada imminent de la seva cosina,
la duquesa Maria Lluïsa de Goteborg, de pas per aquestes terres.
COMTE:
¿Qui?!
SÍLVIA:
¿El senyor comte no la coneix?
COMTE:
És la primera vegada que en sento parlar... Espera. A veure.
(El
comte va a l’alcova i torna de seguida amb un immens i vell document enrotllat.
És l’arbre genealògic dels Tailleroc. Entre tots dos l’estenen a terra, es
posen de quatre grapes i comencen a buscar. El document ocupa bona part de l’escenari)
COMTE:
(després de buscar una estona) Això és la branca de... i aquesta
d’aquí... no... (el comte es va
arrambant cap a la banda de la Sílvia)
SÍLVIA:
(que també ha estat buscant) Maria Antonieta... Pere el Coix...
Senyor comte! ¿vol fer el favor de buscar per una altra banda? (el
comte es desvia cap a una altra banda del document)
COMTE:
Aquests són els de Savoia... No la trobo. Aparentment es tracta d’una
usurpadora.
SÍLVIA:
A veure per aquí... Maria Lluïsa de... Ja està! Ja l’he trobada! (assenyala
un nom en un extrem del document)
COMTE:
¿On, on?! (va ràpidament per
acostar-se més del compte, però la mirada de la Sílvia, mig incorporada, l’atura
en sec)... ¿on?
SÍLVIA:
Aquí.
COMTE:
Oh, no! És la branca bastarda de la família!
SÍLVIA:
¿Què vol dir?
COMTE: La branca sueca dels Tailleroc. Maleït sigui el meu besavi i la seva obsessió per les rosses nòrdiques! ... I mira que és prolífica!
SÍLVIA:
Sí.
ESC 5
(Entra
Héctor per l’accés de la porta secreta
)
HÉCTOR:
Senyor, Madame de la Rombière espera per ser rebuda.
COMTE:
Ah! Molt bé! Que passi, que passi...
(Héctor surt una altra vegada per l’accés de la porta secreta, Sílvia recull el document i se l’emporta per l’accés principal i el comte es disposa a rebre Madame de la Rombière, es posa bé la perruca...) (Quan Sílvia ja ha sortit, per l’accés de la porta secreta entra Madame de la Rombière)
HÉCTOR:
Endavant (fa passar la Rombière i se’n va per l’accés principal)
ROMBIÈRE:
Senyor.
COMTE:
Madame.
ROMBIÈRE:
¿El senyor comte m’ha fet cridar? ¿Que potser puc fer alguna cosa pel
senyor comte?
COMTE:
Espero que sí. Tinc un bon problema estimada amiga. L’intendent reial
ha vingut a reclamar-me les tres mil lliures dels impostos que hauria hagut de
traspassar a l’estat. Si no les té abans d’aquest vespre, aniré a parar
sense remei a les masmorres del Rei!
ROMBIÈRE:
¿I el senyor comte no disposa d’aquesta quantitat?
COMTE:
En absolut. La caixa és ben buida!
ROMBIÈRE:
Però... vaja, els habitants del comtat bé deuen haver pagat els
impostos ¿no? ... ¿On han anat a parar aquests diners?
COMTE:
Ai!... M’ho vaig gastar tot durant la meva darrera estada a Venècia.
Feia goig de veure les botigues dels artesans i era ben difícil de no caure en
la temptació de comprar algunes bagatel·les...
ROMBIÈRE:
Tres mil lliures... Ja devien ser alguna cosa més que bagatel·les.
COMTE:
Sigui com sigui ja està fet. Per
això us he fet cridar, perquè només la vostra ment diabòlica em pot treure
d’aquest mal pas.
ROMBIÈRE:
Ja ho entenc ... Qui sap... Potser amb una modesta gratificació la meva
ment diabòlica es podria posar a barrinar ara mateix.
COMTE.
No esperava menys de vós (treu una
bossa de diners de la butxaca i li dóna) Au, va, expliqueu-me els vostres
plans. Estic frisós.
ROMBIÈRE:
Doncs bé. És ben simple. Ja que ara com ara no tenim la possibilitat de
reunir la suma demanada, l’únic que podem fer és suprimir el demandant.
COMTE:
¿Què?! ¿Voleu dir què...? (fa
el gest de tallar-li el coll)
ROMBIÈRE:
I ara! Això seria una bogeria. De fet n’hi hauria prou de neutralitzar
provisionalment l’intendent, just el temps necessari per mirar d’obtenir
aquestes famoses tres mil lliures.
COMTE:
No és mala idea, no. Però ¿com ho podem fer?
ROMBIÈRE:
Mmmm... Si actuem d’una manera brusca sospitaran de nosaltres. Cal
procedir amb suavitat i discreció. Que tot sembli natural. ... L’ideal seria
que l’intendent es posés malalt, o alguna cosa per l’estil... I només se
m’acut una manera d’aconseguir-ho: una mica de verí, ben dosificat,
barrejat amb el menjar o amb la beguda, podrien deixar el nostre personatge fora
de joc durant uns quants dies, sense ànims per incordiar.
COMTE:
Ah! Em sembla una molt bona solució. Però, pel verí ¿com ho farem? Jo
aquí al castell només tinc una mica d’arsènic.
ROMBIÈRE:
¿Què dieu? ¿Nosaltres, emmetzinadors? De cap manera, és massa perillós!
Val més adreçar-se a una professional. Faré cridar Madame de Carbarac.
COMTE:
¿La bruixa?!!!
ROMBIÈRE:
Fetillera... I de les bones. És molt sol·licitada a l’alta societat.
COMTE.
Sí, és clar. Ja me’n faig càrrec!
ROMBIÈRE:
Au, va. Una mica de coratge senyor comte. No oblideu que és la vostra
llibertat el que està en joc.
COMTE:
És veritat, no tinc elecció. D’acord. Madame de la Rombière, com
sempre us faig confiança.
ROMBIÈRE:
Molt bé. Doncs vaig a buscar de seguida Madame de Carbarac. No hi ha
temps per perdre. Senyor...
COMTE:
Madame...
(La
Rombière se’n va per l’accés de la porta secreta. Al cap d’un moment,
per l’accés principal, entra Héctor)
ESC 6
HÉCTOR:
Senyor, Madame Hortènsia de Borbignon i el seu fill Gabriel demanen de
ser rebuts.
COMTE:
Ah, no! Desfes-te’n com puguis! Jo em faig fonedís! (s’escapa
per l’accés de la porta secreta)
(Per
l’accés principal entra Hortènsia arrossegant el seu fill Gabriel, una mica
nyicris i llepafils)
HORTÈNSIA:
Les meves més sinceres reverències senyor... (en
veure que el comte no hi és s’atura en sec) ¿On és el comte?!
HÉCTOR:
Em sap greu Madame, però el senyor comte s’ha hagut d’absentar d’urgència.
Si a Madame no li fes res de tornar a passar un altre moment...
HORTÈNSIA:
¿Tornar a passar?! Però si aquests darrers dies no faig res més!
Sembla que em fugi!
HÉCTOR:
I ara, Madame, en absolut! Al contrari. El senyor comte estarà molt
content de veure-la, però aquests darrers dies va molt enfeinat.
HORTÈNSIA:
No ho dubto pas. Empaitar les minyones i escanyar els pobres pagesos deu
ser una feina ben pesada! Però aquesta vegada, benvolgut Héctor, he decidit
que ens quedarem aquí i esperarem que torni (s’asseu
decidida en un silló, el seu fill es queda dret al costat).
HÉCTOR:
Ah!... Bé!... ¿Potser puc oferir a Madame alguna cosa per beure,
mentrestant?
HORTÈNSIA:
¿Per què no? Serveix-me un licor.
HÉCTOR:
Sí, Madame (va per marxar)
HORTÈNSIA:
I un suc de maduixes pel meu petit Gabriel.
HÉCTOR:
Naturalment, Madame (va per marxar).
HORTÈNSIA:
I fes venir Marianne de Tailleroc, li he de parlar. A veure si aquesta
noia no està tan ocupada com son pare!
HÉCTOR:
Com Madame disposi (es queda al
lloc, esperant més ordres)
HORTÈNSIA:
Au, vés! ¿Què fas aquí parat?
HÉCTOR:
Sí, Madame... De seguida, Madame... (Surt
per l’accés principal)
(Hortènsia
i Gabriel queden sols. Passen uns segons, quiets i en silenci)
GABRIEL:
¿Mamà?
HORTÈNSIA:
¿Què passa?
GABRIEL:
Potser podríem tornar cap a casa i...
HORTÈNSIA:
¿Com que tornar cap a casa?! ¿Jo faig tot el possible per trobar-te una
esposa que et convingui i tu vols escapolir-te?
GABRIEL:
Mamà! Ja t’ho he dit i t’ho torno a repetir: El matrimoni no és fet
per mi! Tinc esperit militar, jo! No hi ha lloc per a una dona al meu costat. El
meu únic desig és partir quan abans millor cap a la frontera per reunir-me amb
l’exèrcit i posar la meva espasa al servei del Rei de França!
HORTÈNSIA:
Mira que arribes a ser imbècil! ¿Te’n vols anar a la guerra per
emular les proeses de ton pare, mort sota les potes del seu propi cavall perquè
es va oblidar de lligar la sella? ... Baixa dels núvols d’una vegada! ... (pel
retrat) Si encara tinguessis el valor del Comte Lluís... Ell, almenys, i no
com l’estrafolari de ton pare, va tenir el mèrit de morir en combat, amb
l’arma a la mà...
GABRIEL:
M’és igual! Jo no em vull casar! Jo no em vull casar! Jo no em vull...
(entra Héctor per l’accés principal)
HÉCTOR:
La senyoreta Marianne de Tailleroc.
ESC 7
(Hortènsia
s’aixeca i es disposa a rebre Marianne, Gabriel es protegeix amb el cos de sa
mare. Entra Marianne per l’accés principal i, darrera d’ella, Sílvia amb
una plata amb les begudes, que deixa sobre la taula. Sílvia i Héctor surten
per l’accés de la cuina)
HORTÈNSIA:
La meva estimada Marianne, per fi!
MARIANNE:
(fa una reverència) ¿Madame em volia parlar?
HORTÈNSIA:
Certament. És... a propòsit del matrimoni.
MARIANNE:
(sorpresa i esverada) ¿Matrimoni? ¿Quin matrimoni?!
HORTÈNSIA:
Oh i que és bufona, ella. S’ha posat tota vermella...!
MARIANNE:
Excuseu-me Madame, però... ¿de quin matrimoni es tracta?!
HORTÈNSIA:
Entremeliada...! ¿I quin vols que sigui, dona?...
el teu, amb el meu petit Gabriel!
MARIANNE:
¿Què?!
HORTÈNSIA:
Sisplau, Marianne, no facis comèdia que no té cap gràcia.
MARIANNE:
¿Jo? ¿Casar-me amb el vostre fill?! ... Espero que estigueu de broma!
(Hi
ha un silenci tens)
HORTÈNSIA:
(molt seriosa) Fa dues setmana
que vinc a aquesta casa, gairebé cada dia, per parlar d’aquest assumpte, i
només em sento a dir que torni a passar més tard. ¿Tu creus que puc tenir
gaire ganes de fer broma?! ... A
veure, Marianne... A la teva edat ja no té cap sentit reprimir els sentiments.
Fins i tot si, com m’ha dit el teu pare, pateixes una terrible timidesa
malaltissa...
MARIANNE:
¿El meu pare us ha dit...?
HORTÈNSIA:
I ha afegit: “No us sorprengueu si, de bon començament, ella intenta
dissimular la passió que sent pel vostre fill”.
MARIANNE.
Però això no és pas veritat! (hi
cau) ... No serà pas... (es mira el
Gabriel intrigada tot girant al seu voltant) El meu pare m’ha promès no
fa gaire de presentar-me un gentilhome de la més alta noblesa del regne de França...
(assenyalant-lo) No em direu pas que es tracta d’això!
GABRIEL:
(sobresaltat) No em toqueu! Sobretot no em toqueu!
HORTÈNSIA:
Mesureu les vostres paraules!
MARIANNE:
(per Gabriel) Bé, vaja, com a mínim té caràcter!
HORTÈNSIA:
Això sí. Ha heretat la fogositat de son pare. ... I bé, Marianne ...
el meu petit Gabriel es correspon a la imatge que te n’havies fet?
MARIANNE:
Per dir-vos la veritat, Madame, fins fa un moment només n’havia sentit
a parlar vagament del vostre fill. Però ara que el veig de prop us puc dir amb
tot el meu cor que us el podeu ben confitar.
HORTÈNSIA:
I ara! ¿com pots dir aquestes grolleries?
MARIANNE:
¿Que potser guanya quan se’l coneix de prop? (l’agafa,
gairebé sense adonar-se’n)
GABRIEL:
(histèric) Mamà! Digues-li a aquesta criatura que deixi de tocar-me
o en fare una de grossa.
HORTÈNSIA:
(ignorant-lo) Potser ho he entès
malament. Tu dius que no coneixes el meu fill, però el comte em va assegurar
que li havies donat el teu consentiment...
MARIANNE:
Madame, em temo que ho heu entès tot perfectament... És el meu pare que
deu haver manegat tota aquesta història en el seu propi interès.
HORTÈNSIA:
¿El senyor comte?... ¿Però quin interès hi podia tenir?
MARIANNE:
Suposo que tenia l’ull ficat en el castell dels Bobignon.
HORTÈNSIA:
¿Vols dir?... És clar que, comparat amb aquest munt de ruïnes...
MARIANNE:
El seu cinisme pervers no té límits! Però quan penso que aquesta
vegada ha arribat a servir-se de la seva pròpia filla...!
GABRIEL:
¿Així ja està? ¿Tornem a casa?... He de preparar les meves armes per
anar a servir a l’exèrcit del Rei.
(Se’l
miren totes dues de dalt a baix amb un posat d’entre pena i fàstic. Un
moment de silenci)
HORTÈNSIA:
Llàstima. Eres la meva darrera esperança de trobar-li un esposa del
nostre rang...
MARIANNE:
Em sap greu, Madame.
GABRIEL:
¿Que podem marxar o no podem marxar?!
MARIANNE:
Si abans volguessiu refer-vos una mica a la cuina...
HORTÈNSIA:
Ai, gràcies, m’anirà bé.
MARIANNE:
Per aquí, Madame... ¿Ens acompanyes Gabriel?
GABRIEL:
Està bé, però te’n guardaràs prou de tocar-me!
ESC 8
(Surten
per l’accés de la cuina. Per l’accés principal entren la Sílvia i l’Hermelinda,
una altra criada, que porten la roba del llit del comte) (L’Hermelinda entra a
l’habitació del comte)
SÍLVIA:
¿Què no hi és el teu gran amor?... Potser t’amaga alguna cosa...
HERMELINDA:
No abrigo ningún temor a ese respecto. Mi relación con el señor conde
se base ante todo en la mutua confianza... (la
Sílvia no entén res i es queda parada) Mas ¿qué ven mis ojos, tu ánimo
se altera?
SÍLVIA:
Mira, Hermelinda, no sé ben bé què dius, però l’amor fa tornar cec
i jo diria que el teu és un cas ben greu!
HERMELINDA:
¿Sabes qué pienso? Que estás celosa hasta la muerte.
SÍLVIA:
¿Gelosa? Però si el senyor comte no para d’anar-me al darrera! La
feina que tinc per esquivar-lo! ... I tingues per segur que no sóc l’única...
La llista deu ser prou llarga...
HERMELINDA:
Eres una insidiosa que sólo hallas placer en embrutecer los más bellos
sentimientos!
SÍLVIA:
Ai, deixa-ho estar... vaig a buscar les coixineres.
(La
Sílvia se’n va per l’accés principal, l’Hermelinda se la mira, parla i
se’n torna cap a dintre l’alcova amb la roba de llit)
HERMELINDA:
Malandrina!... Uno de estos días tendrás que vértelas conmigo!
ESC 9
(Mentre
l’Hermelinda és a dintre l’habitació, entre el comte per l’accés de la
porta secreta. Pica alguna cosa. Sent soroll i s’acosta a l’habitació. Es
pensa que hi ha la Sílvia i hi entra amb males intencions)
HERMELINDA:
(en off) Ah!
COMTE:
(en off) Hermelinda!
HERMELINDA:
(surten tots dos de l’habitació)
Señor conde, me habéis sobresaltado! Pero decidme ¿de dónde salís?
COMTE:
D’allà (assenyala l’entrada secreta) (Va
cap a la banda de la cuina i para orella) ¿Saps si encara ronda per aquí
el senyor de Rannagnan?
HERMELINDA:
Sí, señor. Se halla en la cocina con Madame de Bobignon, su hijo y la
hija del señor.
COMTE:
Bé, bé, bé, bé... Caldria
que me’l vigilessis. Després t’encarregaré una missió important...
HERMELINDA:
¿Ah mi? Oh! la bondad del señor me conmueve ¿en qué puedo serviros?
COMTE:
Després.. després... Ara espero una persona. Ho sabràs tot al seu
moment.
HERMELINDA:
El señor puede contar conmigo para lo que sea. Y cuando una mujer del
reino de León dice para lo que sea, quiere decir... para lo que sea.
COMTE:
Prou que ho sé!... Hermelinda ets extraordinària, no sé pas què faria
sense tu.
HERMELINDA:
Gracias, señor (va per sortir)... Señor...
COMTE:
¿Sí, Hermelinda?
HERMELINDA:
Sílvia dice... me ha dicho... que el señor le ha hecho requerimientos
de amor...!
COMTE:
¿Què jo què...?! Ah, d’amor! Quina estupidesa!... Però, dona ¿no
veus que això ho diu per fer-te la guitza? Saps prou bé que només tinc ulls
per tu... ¿oi que sí?... Au, va, vigila’m la cuina i no t’hi facis mala
sang!
HERMELINDA:
Al momento, señor! (va cap a la
sortida) Seré rauda i esquiva como el viento! (surt
per l’accés de la cuina).
COMTE:
Aquesta noia... Cada cop que
la sento parlar em fa pensar en Calderón de la Barca... M’agafa un no sé què,
una mena de mala estrugança...
ESC 10
(Mentre
el Comte parlava ha entrat, per l’accés de la porta secreta, Madame de
Carbarac, tota embolcallada de negre, només se li veuen els ulls i té una veu
profunda)
CARBARAC:
¿Senyor Comte?
COMTE:
Ah! ... No!... ¿Qui?... ¿Jo?... Sí... No!... ¿Qui sou vós?
ROMBIÈRE:
(entrant per la porta secreta) Madame de Carbarac, senyor comte.
COMTE:
Ah, Madame de la Rombière! Un altre sobresalt com aquest i ja li podreu
lliurar directament el meu cadàver a Rannagnan!
ROMBIÈRE:
No us altereu. Madame de Carbarac té una proposta a fer-vos respecte al
petit afer que ens ocupa.
COMTE:
Ah, bé! Digueu, digueu...
CARBARAC:
Al meu parer, la poció de l’oblit
és la mixtura que millor s’adapta al nostre cas: tres mesures de Terra Mòrbida ... ¿teniu un cementiri familiar?
COMTE:
Sí.. sí, naturalment.
CARBARAC:
Un polsim de Fòlia Pustula ... ¿I algun servent nafrat?
COMTE:
Bé, si no n’hi ha cap, en podem nafrar algun.
CARBARAC:
Bé ... una larva de pregadéus
ben madura, el ventre d’una aranya de la Santa Creu, un grapat...
COMTE:
Prou, prou!
CARBARAC:
Encara no he acabat...
COMTE:
Estalvieu-nos els detalls, Madame, amb la vostra reputació... L’única
cosa que m’interessa són els resultats.
CARBARAC:
Després d’engolir aquesta poció, la víctima patirà una intoxicació
transitòria dels humors del cervell, que li provocarà una amnèsia total
durant, com a mínim, tres setmanes.
COMTE:
¿Tres setmanes?!
CARBARAC:
Tres setmanes, dos dies i unes quantes hores que no puc precisar.
COMTE:
Oh! Fabulós!
(El
comte treu una altra bossa de monedes de la butxaca, l’estén a Madame de
Carbarac, però Madame de la Rombière s’avança i la sospesa)
ROMBIERE:
La caixa del castell potser sí que és buida, però les butxaques del
senyor comte, tanmateix, tenen l’aire d’estar ben plenes...
COMTE:
D’això no n’heu de fer res. Són ingressos estrictament personals.
Petites quantitats que em paguen els comerciants en agraïment per dispensar-los
d’algunes servituds. Però no ens allunyem del tema...
CARBARAC:
¿Hi ha algun lloc discret on pugui procedir a la preparació de la
mixtura?
COMTE:
Darrera la cuina hi ha l’obrador de la meva difunta tia Rotxil·la, la
germana del meu pare (es miren tots el
quadre amb respecte). Em penso que hi trobareu tot el que us cal. La meva
minyona Hermelinda us hi acompanyarà. Ella és qui s’encarregarà de fer
prendre la poció a... qui ja sabeu. Com que no l’entén ningú no aixecarà
cap sospita.
(Va
a la taula, mira les campanetes, dubte, en tria una, torna a dubtar i finalment
fa un toc. Entra la Sílvia per l’accés principal)
ESC 11
SÍLVIA:
¿El senyor comte em demanava?
COMTE:
Ah! Sílvia!... No! Bé, sí! El llit està a mig fer.
SÍLVIA: Falten les coixineres. Ara mateix les porto.
(Surt
per l’accés principal. El comte torna a anar corrents cap a les campanetes.
En tria una altra, fa un toc i ara sí que entra l’Hermelinda per l’accés
de la cuina)
HERMELINDA:
Mi señor...
COMTE:
Hermelinda, acompanya les senyores a l’obrador de la tia Rotxil·la.
HERMELINDA:
¿Al obrador de...?
COMTE:
Sí, sí, ho has entès bé. No facis preguntes... Tot al seu moment ¿recordes?
Al seu moment.
HERMELINDA:
Sí, señor (va per marxar)
COMTE:
Au, afanyeu-vos! ... No hi ha temps per perdre!
(Les
tres dones marxen per l’accés de la cuina. El comte s’esmuny a la seva
cambra. Entra la Sílvia per l’accés principal amb les coixineres i va
directa cap a la cambra del comte)
SÍLVIA: (en off) Aaaah!!!
COMTE: (en off) Ooooh!!!
SÍLVIA: (en off) Però, senyor comte ¿què fa?!!!
COMTE: (en off) He, he... Aquesta vegada, estimada, ningú no ens vindrà a destorbar...
SÍLVIA: Senyor comte, les mans quietes!!! Aaaah!!!
COMTE: Ooooh!!!
(Sobre els darrers parlaments ha entrat l’Hermelinda per l’accés de la cuina)
HERMELINDA: (fluixet) ¿Señor conde? (sent els crits de la cambra) Señor conde!
(Un silenci. Surt el comte posant-se bé la perruca. Parla a crits cap a la cambra)
COMTE: Que sigui la darrera vegada ¿m’entens? ¿Tu creus que jo he de dormir amb aquestes coixineres tan brutes? ... Au, fora d’aquí! (Surt la Sílvia amb les coixineres i s’esmuny cap a l’accés de la cuina) I d’ara endavant a veure si fas la feina ben feta! (espera que surti amb posat d’enfadat) És que avui dia no et pots refiar de ningú!
HERMELINDA: Esta bellaca es capaz de cualquier cosa para enojar al señor.
COMTE: Ja ho pots ben dir.
HERMELINDA: Pero no os preocupéis que en esta ocasión va a salir trasquilada. Le tengo dispuesto un ardid.
COMTE: ¿Un ardit?
HERMELINDA: He dejado un balde de cobre sobre la puerta entreabierta del lavadero. Ya si con eso no consigo enderezarle el cerebro...
COMTE: ¿Una galleda?! Però dona ¿no veus que això és gairebé un acte criminal? ¿I tu què saps qui pot passar per aquella porta? ... Ai, aquest temparament castellà!
HERMELINDA: Leonés!
COMTE: Pitjor m’ho poses. Au vés... (ella va per sortit) Espera! Ja que has de passar per la cuina, et faré l’encàrrec de la teva missió.
HERMELINDA: Ah!
COMTE: He prepat una sorpresa per al meu amic el senyor de Rannagnan. Passa per l’obrador de la tia, on has acompanyat abans aquelles senyores. Pregunta’ls si tenen llest el beuratge i, si és així, n’hi serveixes una copa al senyor de Rannagnan, tot explicant-li que es tracta del famós licor digestiu dels Tailleroc, una especialitat de la casa. Ja veus que no és gens complicat.
HERMELINDA: ¿Un licor digestivo, especialidad de la casa...? Pues no sabía yo... ¿Y dónde está la sorpresa?
COMTE: És veritat... (a part) Fins i tot aquest murri de Rannagnan es podria olorar alguna cosa... (pensa) Hermelinda!
HERMELINDA: ¿Señor?
COMTE: ¿Què estan fent ara a la cuina?
HERMELINDA: ¿En la cocina? ... Estaban decorando un pastel para la merienda de esta tarde, creo...
COMTE: (a part) Un pastís... perfecte! Doncs mira, n’agafes un tros discretament, l’emborratxes amb el licor que et donaran les senyores de l’obrador i l’ofereixes al senyor de Rannagnan perquè el tasti...
HERMELINDA: Sospechará alguna cosa.
COMTE: ¿Com dius?!
HERMELINDA: No, yo nada, nada. Lo que diga el señor.
COMTE: (a part) El cas és que té raó. ... Doncs emborratxa tot el pastís i serveix-lo com aperitiu a tothom! ... I que sigui el que Déu vulgui!
HERMELINDA: ¿Y con qué motivo, señor?
COMTE: ¿Què?
HERMELINDA: Digo que qué motivo aduzco para ofrecer un pastel como aperitivo.
COMTE: Ah! (pensa) Que la meva filla es casa!
HERMELINDA: ¿La señorita Ana María se nos casa? ¿Y con quién?
COMTE: Au! Deixem els detalls per després i afanya’t (l’empeny cap a l’accés de la cuina, després recorda una altra cosa i li crida) I treu la galleda de sobre la porta!
HERMELINDA: (en off) A buenas horas...
(El comte respira a fons, s’eixuga la suor amb un mocador de puntes, veu l’esmorzar que encara no ha pogut tastar, s’entaula, es posa el tovalló i quan es disposa a clavar la forquilla, se sent, per la banda de la cuina, el terrabastall d’un objecte metàl·lic caient a terra. El comte s’aixeca d’un bot, expectant. Entra Héctor, esverat, per l’accés de la cuina)
ESC
12
HÉCTOR: (esverat) Senyor! S’acaba de produir un terrible accident!
COMTE: (preocupat) ¿Què ha passat?
HÉCTOR: Es tracta de Gabriel de Bobignon. Li ha caigut una galleda al cap!
COMTE: Déu meu, només faltava això! Però ¿què fas aquí parat, home? Vés a ajudar-lo!
HÉCTOR: Sí senyor, de seguida!
(Héctor surt per l’accés de la cuina al mateix temps que se senten veus des de fora que s’acosten. El comte dubte si amagar-se a l’habitació o fugir per la porta secreta, però entén que l’entrada és imminent i s’amaga sota la taula)
GABRIEL: (en off) Aiiiii... aiiii... aiiii...!
HORTÈNSIA: (en off) El meu fill, el meu fill!!!
HÉCTOR: (en off) No cal senyor comte (entra) Ja estan venint cap aquí. (sorprès en veure que no hi ha el comte, el busca per la cambra i la porta secreta) Senyor comte! Senyor comte!
(Mentrestant, per l’accés principal, entren Gabriel, amb el cap sagnant, Hortènsia molt nerviosa i el senyor de Rannagnan, que ajuda Gabriel a seure en un silló)
HORTÈNSIA: El meu fill! L’han volgut matar!
RANNAGNAN: Calmeu-vos, Madame, se’n sortirà. No sembla que sigui massa greu.
HORTÈNSIA: (histèrica) El meu fill! El meu fill!!... El meu fill!!!...
GABRIEL: (sec de sobte) Ja n’hi ha prou, mamà! Em penso que ja ho sap tothom que sóc el teu fill!
RANNAGNAN: Gabriel... ¿què ha passat?
GABRIEL: Ai!... Jo volia anar a la comuna, però m’he equivocat de porta i he entrat al safareig... I llavors, pam!, m’ha caigut una galleda al cap! ... Ai! ... ai...
HORTÈNSIA: El meu fill!...
GABRIEL: Deuen anar molt justos d’espai per arribar a guardar les galledes damunt de la porta... Ai! ... ai!
HORTÈNSIA: És una vergonya, tot això ha estat premeditat!
RANNAGNAN: És veritat ... hi ha com un ambient malsà en aquest castell ... Però sospito que no era pas al vostre fill a qui anava destinada la galleda.
(El comte ha anat seguint la conversa des de sota la taula, fins i tot ha tret discretament el cap, ara, quan sent això, l’amaga de seguida. Héctor, mentrestant ha anat a observar la ferida de Gabriel, ha agafat un tovalló i ara li apreta al voltant del coll de manera que l’ofega)
GABRIEL: Aaah! ...Aaah!
RANNAGNAN: ¿Però, què fas desgraciat?
HÉCTOR: (esparverat) Com que no para de sagnar, li feia un torniquet per aturar l’hemorràgia!
RANNAGNAN: Mira que arribes a ser imbècil! ¿Que el vols matar?! Vés a buscar tela de cotó i esperit de vil! Corre!!!
HÉCTOR: Sí, senyor! (se’n va corrents per l’accés principal )
HORTÈNSIA: Gabriel, estimat... Sóc la mamà ...¿Què em coneixes?... Digue’m alguna cosa!
GABRIEL: (abatut) Bojos ... estan tots bojos ...!!!
(Torna l’Héctor per l’accés principal, corrent, amb una ampolla i una bena de drap)
HÉCTOR: L’esperit de vi!
RANNAGNAN: Molt bé (en vessa una mica sobre la ferida de Gabriel).
GABRIEL: Aaaaaaiiiii!!! ... Això pica!
RANNAGNAN: Vet aquí els futurs herois de França!
(Rannagnan, mentre parla, li va embenant el cap i li deixa com una mena de turbant)
RANNAGNAN: (a Héctor) Digue’m, amic meu, ¿no saps pas per on para el teu senyor...?
HÉCTOR: No, senyor, em sap greu ...
RANNAGNAN: Espero, pel seu bé, que no se li hagi acudit deixar-nos plantats...
HORTÈNSIA: No us hi amoïneu. Tard o d’hora el comte haurà de respondre dels seus actes.
RANNAGNAN: Hi podeu comptar. D’això ja me n’ocupo jo.
HÉCTOR: Segurament no deu ser massa lluny d’aquí.
RANNAGNAN: Això espero. No voldria haver de passar la nit aquí. (ha acabat el turbant de Gabriel) Ja està! Ara que et toqui una mica l’aire, i a córrer!
HÉCTOR: Si Madame... si els senyors volen baixar al jardí... Estaven començant a servir un aperitiu... un pastís.
RANNAGNAN: ¿Un pastís com a aperitiu? Quines excentricitats!... En fi... Madame (li ofereix el braç).
HORTÈNSIA: (a Héctor) Ajuda el meu fill, Héctor... (mentre van sortint per l’accés principal) És infame, voler fer mal al meu Gabriel., que és tan gentil, tan discret...
GABRIEL: (a Héctor, pel turbant) Em sembla que des d’avui la meva discreció quedarà molt malparada. (surten per l’accés principal)
ESC
13
(Quan han sortit tots, el comte també surt de sota la taula. Al cap d’un moment, per la porta de la cuina entren atabalades Madame de la Rombière i Madame de Carbarac)
COMTE: ¿Què? ¿Em porteu bones notícies? He sentit que ja estaven servint el pastís...
ROMBIÈRE: Al contrari! És un desastre!
COMTE: ¿Què voleu dir?
ROMBIÈRE: Ai, deixeu-me respirar... Nosaltres havíem sortit a buscar alguns ingredients que faltaven per acabar la poció... I quan hem tornat ens hem trobat que algú havia buidat el pot on Madame de Carbarac estava preparant la mixtura!
COMTE: Ah! ... ¿I què ha passat? ¿Què se n’ha fet de la mixtura?
ROMBIÈRE: El pitjor que us pogueu imaginar! ... Algú l’ha vessada, com si fos un xarop, damunt del pastís que s’estan menjant al jardí!
COMTE: Oh! ... ¿I com en podeu estar tan segura?
ROMBIÈRE: El color esgrogueït, com... com...
CARBARAC: Com de merda d’oca!
ROMBIÈRE: Això! ... El color del pastís no deixava lloc a dubtes, creieu-me.
COMTE: Bé, bé... no us atabaleu. No és pas tan greu. Al capdavall, tenir-los a tots amnèsics durant una temporada no m’anirà malament per arranjar alguns assumptes...
ROMBIÈRE: És que, segons Madame de Carbarac, no és ben bé això el que passarà...
COMTE: ¿Ah no?
CARBARAC: La poció encara no estava llesta del tot. Faltaven alguns ingredients essencials, i, per tant, és inoperant. Així doncs, els que n’hagin pres no corren perill de perdre la memòria.
COMTE: Ah! Vaja... (per a ell) quina contrarietat...
CARBARAC: El cas és que, en l’estat en què l’han presa, no tinc ni la més lleugera idea dels efectes que pot causar la mixtura. Poden anar des de marejos, desorientació... que sé jo... un simple còlic... fins a la mort!
COMTE: Ah! ¿La mort?! Això no! No cal arribar a aquests extrems... Aneu ràpidament a l’obrador i prepareu un antídot!
CARBARAC: Ai! Un antídot! Per a la poció de l’oblit sí que tinc un bon antídot, però per aquesta mixtura que no sé què és, no tinc absolutament res...
COMTE: Mare de Déu! ... Mare de Déu!... Escolteu, farem això: Aneu a l’obrador i prepareu de nou la poció de l’oblit. Quan la tingueu en donarem a tots els qui hagin menjat pastís i així no es recordaran d’haver estat emmetzinats! ... ¿És subtil, oi?
ROMBIÈRE: ¿I si són morts? ¿Voleu dir que serà gaire útil fer-los-ho oblidar?
COMTE: Faríeu bé d’estalviar-vos aquesta mena de comentaris, senyora. I afanyeu-vos! Cal que recuperem el control de la situació!!!
(Madame de la Rombière i Madame de Carbarac marxen per l’accés de la cuina) (Entra l’Héctor esverat per l’accés principal)
ESC
14
HÉCTOR: Senyor! Al jardí passen coses molt estranyes!
COMTE: ¿Ah sí?
HÉCTOR: Estava tothom tan tranqul prenent el sol i menjant pastís quan, tot d’una, s’han començat a posar agressius i a barallar-se els uns amb els altres! Els criats, les minyones, els convidats! ... Jo he hagut de fugir de Madame de Bobignon que m’empaitava amb una paella!
COMTE: Ai! Ai!... (espantat) Héctor ¿tu has menjat pastís?!
HÉCTOR: ¿Jo?! ... Ah, no senyor! De cap manera!
COMTE: Héctor, no em menteixis, que ja sé que ets molt llaminer!
HÉCTOR: Sí que ho sóc, sí, no ho nego. Però ja es veu que senyor no l’ha vist aquell pastís, amb aquell color de... No sabria com dir-ho.
COMTE: De merda d’oca.
HÉCTOR: Just! No n’hauria menjat per res del món! ... Però ¿què el senyor pensa que el pastís...?
COMTE: Sí, es veu que hi hagut un error en els ingredients.
HÉCTOR: Ah! Vet aquí!
(Per l’accés principal entra el Gabriel molt esverat, com si fugís d’alguna cosa, tremolant com una fulla)
GABRIEL: Aaa... Aaa... Aaa... Ajudeu-me!!!
COMTE: Hola, Gabriel, quina sorpresa! Però ¿què et passa?
GABRIEL: Aaa... Aaa... Aaa’l salvatge!... M’ha intentat mossegar!!!
COMTE: ¿Què dius?! ¿Qui t’ha intentat mossegar?
GABRIEL: Eeel salvatge! ... Raaa ... Raaa...
COMTE: ¿Raaa...? ... ¿El Renegat, el meu mastí preferit?... És estrany... És un gos d’atac, sí, però normalment no mossega sense motiu, i, a més el tenim estacat al patí d’armes...
GABRIEL: Nnno... nnno! (s’assenyala el turbant) Raaa... Raaa...
COMTE: Ah, no! Això no t’ho ha fet el Renegat, això t’ho ha fet la galleda ... I la galleda... bé, més val que ho deixem córrer... Vine, seu aquí i mira de tranquil·litzar-te... (el fa seure en un silló)
GABRIEL: Ssss... ssss... ssss... sí.
COMTE: Héctor, porta-li algun licor per reanimar-lo.
HÉCTOR: De seguida, senyor (surt per l’accés de la cuina).
COMTE. ¿Raaa...? (a Gabriel) ¿No hauràs pas menjat pastís?!
GABRIEL: Nnnooo! Nnnooo!! (amb la cara i els gestos li indica que feia fàstic) No!
COMTE: Sí, ja, ja... N’estic al corrent.
(Per l’accés principal ha entrat Rannagnan amb aspecte ferotge, talment un home-llop o un monstre semblant, els ulls injectats de sang, treient bromera per la boca, tot grunyint i ensenyant les dents com si estigués a punt d’atacar)
GABRIEL: Aaaah!!! (Gabriel s’aixeca d’un bot de la cadira i assenyala Rannagnan. El comte es gira cap a la porta)
COMTE: Raaa... Rannagnan!!!
GABRIEL: (retornat i molt excitat) Rannagnan!!! ... És ell qui m’ha volgut mossegar!!!
COMTE: ¿Però això què vol dir?... ¿Que esteu de broma?... Amic Rannagnan ¿què us passa?
(La resposta és un gruny profund i una mirada agressiva de Rannagnan, que es va acostant lentament cap al comte amb no gaire bones intencions)
COMTE: (reculant) Jo havia sentit a dir que els recaptadors d’impostos eren com bèsties assadegades de sang... però em pensava que era una una manera de parlar!
GABRIEL: Val més que cridem a la vostra guàrdia per reduir-lo!
COMTE: (Rannagnan el va acorralant. El comte està molt espantat) És que no arribo a les campanetes! ... Prova d’avisar-la tu! (Gabriel va per sortir) ... No! No em deixis! ... Les campanetes! (Gabriel s’atansa amb molta precaució cap a les campanetes, se les mira).
GABRIEL: ¿Quina és?
COMTE: Ai! ... no me’n recordo... em sembla que la tercera...
GABRIEL: ¿Per la dreta o per l’esquerra?
COMTE: (alçant la veu) ¿Què tant li fa si n’hi ha cinc?!!! (Rannagnan gruny més fort i amenaçador, el comte abaixa la veu) Per l’amor de Déu ... toca la campaneta... (Gabriel toca la campaneta i al cap d’un moment apareix Hermelinda per l’accés de la cuina)
HERMELINDA: ¿Señor?
COMTE: No, no! Tu no! ... Corre, avisa a la guàrdia!
HERMELINDA: (descobreix Rannagnan) Señor de Rannagnan! Vaya por Dios, si parece un espantajo!
COMTE: (torna a alçar la veu) Ja ho sabem que sembla un espantajo!... però vés a buscar la guàrdia! (Rannagnan torna a grunyir fort, el comte abaixa la veu) ... Per favor!
(L’Hermelinda se’n va cap a la taula, on hi ha l’esmorzar, agafa una cuixa de pollastre o alguna cosa semblant i li ofereix a Rannagnan)
HERMELINDA: Bicho! ... Bicho! ... Toma bicho! (Rannagnan es desentén del comte, agafa la cuixa de pollastre o el que sigui i es posa a devorar-la a dentellades) (al comte, fluixet) Son los efectos del licor de la casa, que pillín es el señor conde!...
COMTE: (per Gabriel) Xiiit ... Sí, ja ho veig, ja ... però ara, emporta’t això d’aquí! (per Rannangnan).
HERMELINDA: Como diga el señor... Bicho! ... Ven, aquí, animalito, ven... Bicho! (surt per l’accés de la cuina i Rannangnan la segueix dòcil sense deixar de menjar)
COMTE: Mare de Déu... Això sí que són efectes inesperats...
GABRIEL: Doncs ma mare ha estossinat dues cuineres...
(Entra Héctor per l’accés principal)
HÉCTOR: Senyor, hi ha una senyora molt estrangera que diu que és la cosina del senyor.
COMTE: La sueca! ... Només faltava aquesta!
HÉCTOR: ¿L’he de fer passar?
COMTE: Sí, sí, que passi... Me la treuré de sobre de seguida.
ESC
15
(Héctor surt per l’accés principal i , per allí mateix, entra la Maria Lluïsa amb un parell de dames de companyia carregades de bosses de viatge i farcells. Totes tenen un aspecte inequívocament nòrdic. La Maria Lluïsa és jove, confon paraules, arrossega lleugerament les erres i parla amb contundència. Les dames no parlen, deixen els embalums a terra i una agafa una capseta que posa damunt d’un coixinet. Gabriel queda trasbalsat des del moment que veu la Maria Lluïsa, com si l’haguessin embruixat. Durant tota l’estona no para de moure’s per observar-la millor)
COMTE: Cosina... (fa una gran reverència)
MARIA LLUÏSA: (L’agafa vigorosament per les espatlles) Estimat cosí, és gran al·legoria per mi fer-te aquesta visita. (Li estampa un sonor petó al front)
COMTE: (mig refent-se) Jo també estic molt content de rebre’t. El cor se m’omple de joia. ... A més, no podies triar millor moment...
MARIA LLUÏSA: Quin honor trobar per fi l’arreu d’aquest gran home que va ser el comte Lluís (pel quadre). Aquest gerrer tan corretjós, que les seves proeses corren de boca en boca, i que va entrar a la llegenda després de morir heròicament en combat amb l’arpa a la mà.
COMTE: Bé, sí... més o menys. ... Estimada cosina, permete’m que et presenti Gabriel de Bobignon, un amic.
(El Gabriel s’agenolla sobtadament davant de la Maria Lluïsa i li comença a besar les mans apassionadament, després se li abraça a les cames)
GABRIEL: Ai, aquestes nòrdiques! ... aquestes nòrdiques!!!
COMTE: ¿Què fas, Gabriel? ... Una mica de formalitat! (a Maria Lluïsa) Et prego que el disculpis... La joventut té més fogositat que experiència...
MARIA LLUÏSA: Oh, no passa res... (tot acariciant-li el turbant) Ja he sentit parlar de la reputació dels sarraïns!
COMTE: ¿Sarraïns?! (Gabriel es mira el turbant)
MARIA LLUÏSA: Tens un castell molt... curiós! ... Al patí d’arpes hem vist un cavaller molt elegant que volia mossegar un gos molt gran que estava lligat.
GABRIEL: El Rannagnan!
COMTE. El Renegat! .. Ai, ai... pobre bèstia!
MARIA LLUÏSA: ¿Com dius?
COMTE: No! No res... És el boig del castell. No toca quarts ni hores, però fa excentricitats molt divertides i és completament inofensiu.
GABRIEL: Sí, inofensiu...!
MARIA LLUÏSA: Pobre home... De cop ha arribat una dona i ha començat a empaitar a cops de paella... És joc típic de la terra?
GABRIEL: La mamà!
COMTE: No, no... no ben bé.
MARIA LLUÏSA: Llàstima! A nosaltres agraden molt aquests jocs... Tenim amb pedres, garrots... fins i tot un amb destrals. És molt divertit, però només fem una vegada l’any perquè hem d’interrompre pels funerals... Un dia has de venir a veure.
COMTE: Gràcies.. a la meva edat els viatges no em proven...
GABRIEL: ¿Que sentiu quina veu tan cantarina? ¿Quina gràcia? ¿Quina delicadesa en les seves paraules? ... Ai, aquestes nòrdiques!
MARIA LLUÏSA: Estimat cosí, us he portat petit regal de Suècia.
COMTE: Ah! (la dama li allarga la capseta que ella li dóna) (el comte obre la capsa)
MARIA LLUÏSA: És una capa de plata amb maragdes i robins.
COMTE: Oooh...!
MARIA LLUÏSA: Els nostres avantpassats hi bevien sang dels enemics ... Malauradament temps han canviat... Pots fer servir per veure vi després de batalla... Espero que t’agradi...
COMTE: (Molt interessat en les pedres) És un objecte molt bonic ... Una meravella... I un bell record de família... Em fa pensar en els meus deutes... (corregint ràpid) ... deutes de gratitud amb la branca sueca dels Tailleroc, naturalment... (el posa a la taula amb cura, està frisós) Bé, estimada cosina... no et vull entretenir més... segur que deus tenir pressa per continuar el teu viatge...
MARIA LLUÏSA: Oh... no... No tinc cap de pressa... (assenyalant els embalums) De fet, havia pensat quedar una temporada...
COMTE: Ah!
GABRIEL: Una gran idea! Sí, senyor! Una gran idea! ... (crida) Héctor!!!
COMTE: Però ¿què dius? ... D’aquí a quatre dies començarà a ploure i els camins estaran impracticables...
GABRIEL: Millor! ... Esperarem el bon temps! (crida) Héctor!!!
COMTE: (amenaçador) Gabriel... que m’està pujant la mosca al nas!
GABRIEL: (encarant-lo) I a mi se m’encén l’esperit militar!
COMTE: (fluixet) Però... ¿qué t’has tornat boig? ¿on vols que les posi?
GABRIEL: (fluixet) No ho sé, senyor comte... però la sang se m’esvalota!
COMTE: Déu meu... Déu meu... (entra Héctor per l’accés principal)
HÉCTOR: Senyor comte... senyores... ¿el senyoret Gabriel em cridava?
GABRIEL: Héctor, acompanya les senyores a les seves estances...
HÉCTOR: ¿On diu que les acompanyi?!
COMTE. (resignat) Ja ho has sentit, Héctor... Au, fes el que et diuen.
HÉCTOR: (perplex) Però, senyor!
COMTE: No repliquis!
HÉCTOR: (continua perplex) No, senyor... Sí, senyor... (a les dones) Si les senyores em volen seguir... (indica la sortida de la cuina)
(Gabriel s’avança i agafa les mans de la Maria Lluïsa, tot mirant-se als ulls)
GABRIEL: Ella no! ... Ja l’acompanyaré jo...
HÉCTOR: Sí, senyor...
(Héctor va per sortir i les dames de companyia van per agafar els embalums)
GABRIEL: Héctor!
HÉCTOR: ¿Sí, senyor?
GABRIEL: L’equipatge!
HÉCTOR: ¿L’equipatge?...
(Héctor es mira els embalums, es mira el comte que s’encongeix d’espatlles i, resignat, comença a carregar com pot tots els embalums)
HÉCTOR: L’equipatge! ... Per aquí senyores...
(Surten Héctor i les dames de companyia per l’accés de la cuina)
GABRIEL: (a Maria Lluïsa) I ara, Madame, si em voleu acompanyar... la vostra cambra us espera...
MARIA LLUÏSA: (al comte) Fins deprés, cosí... Estic molt contenta haver venut... Sí que són fogosos aquests sarraïns...!
(Surten agafats per l’accés principal. El comte queda sol un moment)
ESC
16
COMTE: Però... ¿on la deu portar?... Si la darrera habitació de convidats es va enfonsar amb les nevades de l’any passat... Oh! ¿i les dames? ... A baix hi ha una habitació, sí, però hi tenim l’euga d’ençà que va parir... L’Héctor ho sap prou bé!... (Va cap a la taula i agafa la copa, se la mira) ... Bé, ja s’apanyaran... Amb això podré pagar els ditoxsos impostos i encara em quedaran diners per fer arreglar la teulada!
(Va a la taula i fa el joc de les campanetes. Finalment en sona una i apareix l’Héctor, tot desmanegat, per l’accés de la cuina)
HÉCTOR: ¿Senyor?
COMTE: (d’esquena) Héctor, hauries de... (es gira) Però, Héctor ¿què t’ha passat?!
HÉCTOR: (acabat) L’euga, senyor... no volia deixar la cambra de cap manera...
COMTE: Vaja!... Héctor, hauries d’anar al poble, a l’usurer... a veure quan et dóna per aquesta copa...
HÉCTOR: ¿Ara, senyor?
COMTE: Ara mateix... L’aire fresc t’anirà bé! (li dóna la copa)
HÉCTOR: Si el senyor ho diu... (va per sortir per l’accés principal)
COMTE: Héctor!
HÉCTOR: (gira en rodó i se’n va cap a l’accés de la porta secreta) Sí, senyor! (surt)
ESC
17
(De fora estant, per l’accés de la cuina, se sent parlar Madame de la Rombière. Entra amb Madame de Carbarac i la Sílvia, que va com hipnotitzada i la van portant entre les altres dues)
ROMBIÈRE: (en off) Així, per aquí...
CARBARAC: (en off) Amb compte... (entren)
COMTE: Ah! Madame de la Rombière! ... Madame de Carbarac! ... ¿i doncs?...
ROMBIÈRE: Victòria! La poció de l’oblit ha estat servida a les víctimes del pastís amb un èxit complet: Tots amnèsics! L’únic dubte és que no sabem quan durarà...
CARBARAC: I el senyor de Rannagnan, i Madame de Bobignon...
COMTE: ¿Que no els ha fet efecte?
CARBARAC: Per saber-ho els hauríem d’atrapar!
COMTE: Vaja, quina contrarietat...
ROMBIÈRE: Us hem portat una mostra dels resultats (fa avançar la Sílvia)
COMTE: Sílvia! (se la mira de prop, ella està completament hipnotitzada) ... Trobo que té un aire estrany...
CARBARAC: Com tots els altres. En aquest moment no recorda ni com se diu...
COMTE: Extraordinari!
(La Sílvia va com una sonàmbula cap al comte i l’abraça tendrament)
COMTE: (estupefacte) ¿Què fa?!... ¿És normal aquest comportament?
CARBARAC: La poció de l’oblit allibera els sentiments reprimits de cada persona. En aquest cas... no semblen desagradables...
COMTE: No.
SÍLVIA: Tresor meu... Amor de la meva vida...
CARBARAC: És sorprenent, amb això no m’hi havia trobat mai... un cas d’enamorament espontani... La vostra minyona sembla apassionadament atreta per vos!
COMTE: Ho trobo molt interessant!
SÍLVIA: Besa’m , amor meu, ... pren-me en els teus braços...
ROMBIÈRE: (arrancant la Sílvia dels braços del comte) Bé, ja n’hi ha prou ... només havíem vingut a fer una demostració!
COMTE: Madame de la Rombière!... Ai carai!... Madame de Carbarac: feu-me arribar dues dotzenes d’ampolles de la poció de l’oblit tan aviat com us sigui possible!
CARBARAC: Senyor...
ROMBIÈRE: Madame de Carbarac, val més que controlem les reaccions d’aquesta gata maula fins que es desperti ... ¿Podem utilitzar la vostra cambra, senyor comte?
COMTE: Sí!... Deixeu-la al llit, ja la vigilaré jo mateix!
ROMBIÈRE: No cal que us molesteu, Madame de Carbarac i jo vetllarem per la seva integritat... Vull dir... fins que es retorni!
(Rombière comença a passar cap a la cambra del comte amb la Sílvia. Carbarac, abans de seguir-les s’adreça al comte, després les segueix)
CARBARAC: Llàstima! ... Era un experiment molt interessant...
COMTE: Sí ... (Carbarac se’n va cap a la cambra)
ESC
18
(Per l’accés principal, entra la Marianne d’una revolada, feta un basilisc)
MARIANNE: ¿Què fan totes les meves coses enmig del passadís?
COMTE: ¿Enmig del passadís?!
MARIANNE: I la porta tancada amb clau!
COMTE: ¿Amb clau?!
MARIANNE: Per la part de dintre!
COMTE: ¿Per dintre?!
MARIANNE: ¿Vols deixar de repetir tot el que dic i contestar-me?
COMTE: ¿Contestar-te?!... Ah... ah... perdó... jo no en sé res d’això!
MARIANNE: Ha!
COMTE: Espera! ... ¿On és la Maria Lluïsa?
MARIANNE: ¿La Maria Lluïsa?... ¿Qui és la Maria Lluïsa?
COMTE: La sueca!
MARIANNE: ¿La sueca?... ¿Quina sueca?
COMTE: Ara ets tu que repeteixes el que dic!
MARIANNE: Una sueca! Això ja passa de taca d’oli! La teva luxúria no té aturador!
(El comte no li fa cas, absort en els seus pensaments, va cap a la taula, dubta un moment davant de les campanetes, n’agafa una tot decidit i la fa sonar) (Entra l’Hermelinda per l’accés de la cuina)
HERMELINDA: ¿Señor?
COMTE: Ah, no! Ara he tocat la campaneta de l’Héctor, n’estic segur!
HERMELINDA: Héctor ha ido al pueblo a empeñar la copa que la joven sueca le ha regalado al señor, pero como es un secreto no lo puedo decir.
COMTE: Hermelinda, dona...!
MARIANNE: ¿Què diu? ... ¿Qué t’ha fet un regal? ... ¿Ara, a més a més de lasciu, acceptes regals de les dones?!
COMTE: Marianne... no és el que et penses!
MARIANNE: Ha, ha i ha!
COMTE: Ja podries canviar el repertori, que sempre dius el mateix!
MARIANNE: He!
(Mentre parlen Marianne i el comte, se senten veus de dintre de la cambra. Hermelinda s’hi acosta intrigada)
CARBARAC. (en off) Sembla que ja comença a despertar-se...
SÍLVIA: (en off) ¿Què... què... ha passat?
ROMBIÈRE: (en off) Estic molt disgustada, Sílvia, això que has fet amb el senyor comte és indigne!
(En sentir això, l’Hermelinda entra a la cambra)
HERMELINDA: (en off) Oh!!! (surt) Esto ya es demasiado! Brujas y alcahuetas para vuestras orgías! ... Regreso a mi tierra allende los Pirineos (va per sortir, molt digna, s’atura) Tendréis noticia de mi padre...
COMTE: Ah!
HERMELINDA: Y de mis hermanos! ... De mis tios, primos y cuñados! ... y de un zagal de la Fuente de San Esteban!... (surt airada per l’accés de la cuina)
COMTE: (cap a ella) Si vénen pitjor per ells! ... Es trobaran la meva guàrdia!
HERMELINDA: (en off) Ja! Mirad como tiemblo! ...
COMTE: Quina família més extensa que té aquesta noia...
(Mentrestant Rombière, Carbarac i Sílvia han sortit de la cambra. La Sílvia encara està força atontada. L’asseuen en un silló) (De fora estant se sent la veu d’Hortènsia)
ESC
19
HORTÈNSIA: (en off) El meu fill! ¿on és el meu fill? (entra per l’accés principal i encara el comte) No el trobo per enlloc!
COMTE: No... no us ho sabria dir...
HORTÈNSIA: Tailleroc! ... Si li ha passat alguna cosa, us les faré pagar totes juntes!
COMTE: Però, Madame...
CARBARAC: (a Rombière) Sembla que està curada...
ROMBIÈRE: Quan veníem cap aquí l’he vist, així com de passada, que sortia de l’habitació de Marianne...
HORTÈNSIA: (amb complicitat) Aaaah... bé...
MARIANNE: Madame de Bobignon! ... ¿No us pensareu pas que jo?...
ROMBIÈRE: Amb Maria Lluïsa de Goteborg...
HORTÈNSIA: ¿Quiii?
COMTE: La meva cosina de Suècia.
HORTÈNSIA: Aaaah...
ROMBIÈRE: Després han agafat cavalls, els han equipat per uns quants dies i han marxat a galop... Jo no esperaria pas tornar-los a veure, de moment...
MARIANNE: Si que en veieu de coses vós... així com de passada!
HORTÈNSIA: El meu fill!... ¿I ha marxat sense dir-me res?...
COMTE: No patiu, Madame. Aquesta noia és un excel·lent partit, i a més, si bé pertany a una branca borda, també és una Tailleroc.
HORTÈNSIA: Això és el que em fa patir! El meu fill està perdut!
MARIANNE: Senyora!
COMTE: Madame de Bobignon, a la meva família no barregem els testos i les olles! La meva filla també és una Tailleroc...!
HORTÈNSIA: És veritat... perdona’m Marianne, no et volia ofendre... Déu sap que m’hauria estimat més que el meu fill s’escapés amb tu...
MARIANNE: Au, veniu Madame, que us acompanyaré al jardí a prendre l’aire... (Marianne se l’emporta per l’accés principal)
HORTÈNSIA: (en off) Jo no vull més pastís, eh!
ESC
20
(A la sala queden el comte, Rombière, Carbarac i Sílvia, que encara no s’ha retornat del tot)
COMTE: Bé, senyores, ... sembla que de mica en mica les coses van tornant al seu lloc... (a part) Ara només falta que torni l’Héctor ... Si no se’ls ofereix res més ... Tanmateix espero, Madame de la Rombière, que ens veurem ben aviat...
(De fora estant se sent la veu de Rannagnan)
RANNAGNAN: (en off) Tailleroc esteu acabat!
TOTS: (menys Sílvia) Rannagnan!!!
CARBARAC: Aquest sembla que també s’ha curat...
ROMBIÈRE: Val més que no ens quedem per comprovar-ho! (van per marxar per l’accés de la porta secreta)
COMTE: No!... Emporteu-vos la Sílvia!... si la veu en aquest estat pot sospitar alguna cosa!
(Rombière i Carbarac agafen la Sílvia i se’n van totes tres per l’accés de la cuina) (Entra Rannagnan per l’accés principal)
ESC
21
COMTE: Senyor de Rannagnan... amic meu... quina alegria...
RANNAGNAN: (tallant-lo) Estalvieu-vos els compliments! No m’engalipareu pas!... Ja fa estona que us hagués hagut de fer tancar al calabós! ... Però no patiu que la vostra temptativa d’emmetzinament en la persona d’un representant del Rei, us portarà ara mateix davant de la justícia!
COMTE: ¿Una temptativa de ... d’emmetzinament...? I ara! ¿què em dieu?...!
RANNAGNAN: No us feu l’innocent! ... No sé què li heu posat en aquell pastís de color de... de...
COMTE: ¿De mandarina...?
RANNAGNAN: Tant se val! El cas és que no sé què m’ha passat, però tinc el cap com un timbal i una sequedat a la boca...
COMTE: ¿Que voleu prendre alguna cosa? ... ¿Un digestiu de la casa potser...?
RANNAGNAN: D’aquesta casa no vull prendre res més que el que he vingut a buscar: les tres mil lliures de les arques del Rei! ... I val més que me les doneu ara mateix sino voleu pagar amb la pell!... No tempteu la meva proverbial generositat...
COMTE: I ara! ... No gosaria... Precisament el meu criat ha anat a buscar els diners i ja deu ser a punt d’arribar (s’acosta a l’accés de la porta secreta i para l’orella) Sí! Ja sento les seves passes!
(Entra l’Héctor per l’accés de la porta secreta i li allarga una bossa de monedes al comte)
COMTE: El meu fidel Héctor! ... No podies arribar en un moment més oportú!... (obre la bossa lluny de les mirades de Rannagnan, només hi ha unes quantes monedes. Agafa Héctor a part) Però, només hi ha cent lliures! ¿què n’has fet de la resta?
HÉCTOR: Ho sento, senyor, però és tot el que l’usurer m’ha volgut donar per la copa... I encara m’ha dit que hi perdia diners...
COMTE: Sí, això és el que diuen sempre! ... Però les maragdes i els robins...
HÉCTOR: Em sap greu, senyor, però les pedres eren falses...
COMTE: ¿Falses?!
HÉCTOR: I la copa només tenia un bany de plata.
COMTE: (cridant) Maleïda sigui la branca sueca de Tailleroc!!!
RANNAGNAN: ¿Tenim problemes, senyor comte...?
COMTE: No!... Res!... Un petit contratemps, però no patiu que de seguida s’arreglarà... (a part) encara que no sé com...!
(Per l’accés de la cuina, entra atabalada Madame de la Rombière)
ROMBIÈRE: Senyor comte! ... Isabel de Monteler, la vostra promesa, acaba d’arribar!...
HÉCTOR: Ara sí que ja hi som tots!
ROMBIÈRE: Héctor, fes-la pujar immediatament!
HÉCTOR: Sí, senyora.
(L’Héctor se’n va per l’accés principal. El comte, sorprès per la situació, fa un gest com per aturar-lo, però ja és massa tard)
RANNAGNAN: ¿I ara, qui és aquesta Isabel?
ROMBIÈRE: La promesa del senyor comte. Ha vingut per celebrar les esposalles. Deixeu-nos-la rebre, per cortesia, i després tindreu els vostres diners...
RANNAGNAN: Està bé! No vull quedar malament amb una dama que no conec! Però us ho adverteixo: si em voleu fer una mala passada...!
ROMBIÈRE: M’ofeneu, senyor...!
RANNAGNAN: Perdoneu-me, Madame, és que aquest home em desespera...!
COMTE: (crida a part a la Rombière) Però ¿què preteneu? ¿us penseu que estic d’humor per celebrar les meves esposalles?
ROMBIÈRE: El seu dot és la vostra darrera esperança! ... L’únic que heu de fer és dir “sí”... i després tindreu tot el temps del món per fer-la tornar per on ha vingut!
HÉCTOR: (entrant per l’accés principal) Madame Isabel de Monteler i les seves acompanyants.
ESC
22
(Per l’accés principal entren, a més d’Héctor, Isabel, les seves dames de companyia, i també Sílvia) (Isabel porta una capa amb una àmplia caputxa que li cobreix completament el rostre) (El comte fa les mil i una per veure-li la cara, però, sigui per casualitat o no, ella sempre se situa de manera que no ho aconsegueix).
COMTE: Madame... senyores (reverències de tots plegats). Per fi ens coneixem, benvolguda senyoreta de Monteler. El meu cor ja no suportava més una tan llarga espera...
ISABEL: És per a mi un immens honor de ser presentada al fill de...
COMTE: (tallant-la) Sí, sí.. i etcètera, etcètera... mort amb l’arma a la mà! ... Gràcies. Perdoneu però és que això em fa reviure records tan dolorosos...! (apressat) Però en fi, oblidem el passat i pensem només en la joia que ens espera, l’un al costat de l’altre... (s’inclina per mirar-li la cara però ella es gira discretament) Que la cerimònia comenci!
ISABEL: ¿Com? ... Però... jo esperava trobar aquí els nostres convidats, les flors, les taules parades... vaja, tot el que els nostres representants havien convingut... ¿Potser he arribat una mica massa aviat?...
COMTE: I ara! ¿què dieu?!... Justament heu arribat en el moment precís! ... El que passa... el que passa... Bé, potser us ho explicarà millor Madame de la Rombière!
ROMBIÈRE: ¿Jo?! ... Ah!... Sí... Doncs... El senyor comte és tan modest... Ell ha pensat que res no havia de distreure l’espontaneïtat dels vostres mutus sentiments i que més valia que les vostres esposalles se celebressin en presència només d’un grup de bons amics... lluny dels timbals i les fanfàrries...!
(Rombière esbufega de l’esforç mental que ha hagut de fer. El comte també respira tranquil i es fa el tímid. Rannagnan s’ho mira tot com astorat, sembla que es disposi a intervenir d’un moment a l’altre)
ISABEL: Oh!... Quin cor més pur...! Això em commou...!
COMTE. En aquest cas... Héctor ¿ens vols portar les capitulacions que hi ha al meu escriptori?
HÉCTOR: Sí, senyor (se’n va cap a la cambra del comte)
RANNAGNAN: Espereu! ... ¿On són els testimonis? ... En aquesta sala només hi som nosaltres...
ISABEL: És veritat... ¿on són els testimonis?
COMTE: ¿Els testimonis?... Madame de la Rombière... ¿on són els testimonis?
ROMBIÈRE. Els testimonis... Aaaah... Doncs són aquí, és clar! ... El senyor de Rannagnan pel senyor comte i jo mateixa per la senyoreta de Monteler, si us plau...
ISABEL: Sí... sí, és clar...
RANNAGNAN: ¿Jo testimoni del comte?!
ROMBIÈRE: No us negareu pas a la invitació d’una dama...
RANNAGNAN: No... no, és clar...
(L’Héctor ja ha tornat amb el document de les capitulacions)
COMTE: Doncs, au! Héctor, llegeix!
HÉCTOR: ¿Com diu el senyor?
COMTE: Que llegeixis les capitulacions.
HÉCTOR: Ah, no, senyor!
COMTE: Però Héctor! ... ¿Què significa això?
HÉCTOR: Els meus pares, senyor, que al cel siguin, tenien fermament decidit que em dediqués a fer de servent i es van guardar prou de què aprengués a llegir.
COMTE: Vaja! Doncs sí que l’hem feta bona! ... Tu no saps llegir, Rannagnan i Madame de la Rombière no poden perquè són testimonis... ¿Potser alguna de les vostres dames, Isabel?
RANNAGNAN: Ah no! Legalment ha de ser algú de la casa!
HÉCTOR: ¿Voleu que avisi la vostra filla?
COMTE: No! ... no, ja l’avisarem després...
SÍLVIA: (que ja s’ha refet del tot) Si el senyor comte vol, jo podria...
ROMBIÈRE: ¿Tú saps llegir?!
SÍLVIA: Quan era joveneta vaig ser novícia al convent de les benedictines...
COMTE: Aaaah, vet-ho aquí...! Ara m’explico moltes coses...!
ROMBIÈRE: Molt bé, tot arreglat! Comencem la cerimònia. A veure: els promesos aquí... els testimonis al seu costat... Au, Sílvia, llegeix!
(Rombière ha fet posar Isabel i el comte al centre de l’escenari, el comte aprofita l’ocasió per intentar veure la cara d’Isabel, però ella, subtilment, sempre l’esquiva. Després es col·loquen Rannagnan i Rombière. L’Héctor li porta les capitulacions a la Sílvia i es queda darrera d’ella mirant molt interessat per damunt de l’espatlla com si entengués alguna cosa. La Sílvia comença a llegir)
SÍLVIA: (llegint molt pomposament) “El senyor comte Jean de Tailleroc i la senyoreta Isabel de Monteler, aquí presents, davant de testimonis, es comprometen en esposalles, a les envistes d’un futur matrimoni, que s’haurà de celebrar al més tard d’aquí a un any a partir del dia d’avui. El present compromís es fa d’acord amb les capitulacions següents...” Aquí hi ha molts articles, senyor comte, no acabarem fins demà!
ROMBIÈRE: Bé, sí, ja se sap, aquests documents tots són iguals... Si tothom hi està d’acord, ens ho podem estalviar. (va cap a la Sílvia i mira el document sense esperar resposta) Passa directament... a l’article... trenta-set! (torna al seu lloc)
SÍLVIA: Tren-ta-set... ¿El dels... “pactes de béns, cabals i propietats”?
COMTE: Aquest!... aquest! (mirada incriminatòria de Rannagnan)
SÍLVIA: Bé... “... De la part del promès: tres cavalls, sis hectàrees plantades de pebrots i la plena disposició de les vint-i-quatre estances del castell...” Senyor, aquí hi deu haver un error, perquè...
COMTE: (tallant-la) Llegeix!!!
SÍLVIA: .... “... De la part de la promesa: tres jocs de llit brodats a mà, un joc de taula de setanta-dos plats amb els seus coberts de plata, dues vaques i una aportació pecuniària, que ha de ser lliurada obligatòriament el dia de les esposalles per tal de tancar aquest compromís. Tal com es va quedar a les negociacions, aquesta aportació serà de cinc mil lliures.”
COMTE: Això mateix!
(Marianne ha entrat discretament per l’accés principal mentre la Sílvia llegia el pactes econòmics i s’ha quedat, sense ser vista, mirant i escoltant el que passava, astorada)
MARIANNE: Però ¿què significa aquesta paròdia d’esposalles?
COMTE: Marianne! Ara no! T’ho prego! ... En nom de la teva santa mare...!
HÉCTOR: Que al cel sigui!
(Marianne s’aguanta de mala gana, però s’aguanta)
ISABEL: Jo no és que tingui una especial tirada als fastos, però cal reconèixer que aquí el protocol s’ha reduït a la mínima expressió...
ROMBIÈRE: Precisament! ¿per què no podem, per una vegada, desfer-nos de tot aquest farragós cerimonial i així tindrem més temps per festejar-ho?
ISABEL: Sí, és clar, vist així... Bé, doncs... aquí teniu les meves cinc mil lliures...
(Fa un senyal i una de les dames s’acosta i li dóna una luxosa capsa a Rombière, que l’obra i l’examina)
ROMBIÈRE: Tot sembla en ordre... (avança cap al comte per lliurar-li la capsa) ... senyor...
(Rannagnan s’avança i l’agafa ell)
RANNAGNAN: Permeteu-me que me’n faci càrrec... en nom del promès!
(Rannagnan s’emporta la capsa i n’examina el contingut, el comte es desentén provisionalment d’Isabel i frisa per veure el contingut de la capsa per damunt de les espatlles de Rannagnan)
MARIANNE: (disposada a intervenir) Ara ho entenc tot!
(Héctor i Sílvia l’aturen)
HÉCTOR: Senyoreta, pensi en la teulada!
SÍLVIA: I els endarreriments que ens deu!
(Marianne es reté)
ROMBIÈRE: Per acabar aquest acte només ens resta segellar simbòlicament la mútua acceptació dels compromisos. Em refereixo, naturalment, a la besada d’esposalles, una ancestral tradició de la més alta noblesa, ... un bes que, mitjançant la material, però fugissera, unió dels llavis, uneix sentiments, esperits, hisendes i nissagues... Senyor, si us plau...
(El comte ha deixat de prestar atenció als diners i es posa bé la roba i es disposa per al bes. Isabel es gira cap a les seves dames, que li treuen la capa. Per un moment queda d’esquena, luxosament vestida i amb una llarga cabellera estesa. Quan es gira veiem el seu rostre, és lletja com un pecat: guenya, o bòrnia, amb un nas deforme i desproporcionat, la seva boca no té cap gràcia i quan somriu veiem que li falten dents. Té berrugues i pilositats per tota la cara i una barbeta prominent) (El comte queda consternat, la mà al cor, els ulls com a taronges, fa un pas enrera i es queda paralitzat de la sorpresa)
COMTE: Ah!!! (passen uns incòmodes segons)
ROMBIÈRE: Senyor... tots estem esperant... (el comte li fa senyal de què hi vagi) (tothom està incòmode)
RANNAGNAN: Ehem! Ehem!
(Les dames d’Isabel xiuxiueigen entre elles. Marianne, Héctor i Sílvia no entenen res perquè tenen a Isabel d’esquena i no li veuen la cara)
MARIANNE: ¿Però què passa ara? (Els altres dos s’encongeixen d’espatlles)
COMTE: Madame de la Rombière... no puc!
ROMBIÈRE: Senyor!!!
COMTE: ¿Qué no heu vist la cara que fa?! (se la miren tots dos)
ROMBIÈRE: Senyor comte... cal que feu un esforç! ...
(El comte s’hi atansa una mica però recula de seguida cap a Rombière)
COMTE: No puc! ... És superior a les meves forces...!!!
ROMBIÈRE: Només un petó!... Si la rebutgeu estem perduts...!
(El comte ho torna a intentar. Ara s’hi atansa més. Tanca els ulls i allarga els llavis. Tothom conté la respiració. Però de sobte el comte es deixa caure de genolls, entre sanglots i amb la cara entre les mans)
COMTE: No!!! No!!! No puc...!!! (sanglotant) No puc...! No puuuuuc...!
(Esvalot general, tothom parla alhora, Isabel es queda bocabadada i amaga la cara entre les mans ofegant un crit, el comte a terra va sanglotant fluixet i dient com per ell mateix que no pot. Les dames s’esvaloten, el grupet de Marianne, Sílvia i Héctor també, Rannagnan posa cara d’entre sorpresa i indignació)
RANNAGNAN: Estúpid!
MARIANNE: ¿Què fa?!
HÉCTOR: No entenc res, senyoreta.
SÍLVIA: No ho sé.
ROMBIÈRE: Déu meu! ... Déu meu!
(Isabel reacciona, es treu les mans de la cara i parla furiosa)
ISABEL: Cretí barroer i ordinari! ... Això és un ultratge que no oblidaré mai! I que espero veure-us pagar!
(Surt d’una revolada per l’accés principal, envoltada de les seves dames, tret d’una que se’n va directe cap a Rannagnan i li pren bruscament la capsa de les mans)
DAMA: Si em permeteu, em sembla que això pertany a la meva senyora!
(Surt darrera de les altres per l’accés de l’entrada principal)
ESC
23
RANNAGNAN: Tailleroc...! Aquesta pallassada encara empitjora la vostra situació!...
(El comte no es mou de terra, els altres es van retornant)
ROMBIÈRE: (agenollant-se davant de Rannagnan) Senyor intendent, si us plau...!
RANNAGNAN: Vós val més que calleu...! Ja parlareu davant dels jutges per complicitat en una temptativa d’emmetzinament!
ROMBIÈRE: Pietat! ... Pietat!...
(Rannagnan va a la taula, agafa la campana més grossa i la fa sonar vigorosament)
RANNAGNAN: A mi, la guàrdia!!!
(Com si estiguessin darrera la porta entren, per l’accés de la cuina, dos guàrdies amb llances)
GUÀRDIES: Senyor!!!
RANNAGNAN: Aneu a buscar Madame de Carbarac i porteu-la de seguida!
GUÀRDIA: És aquí, senyor! Es volia escapar per les cavallerisses!
(Entra Madame de Carbarac, emmanillada i amb grillons)
COMTE: (de terra estant, com un gemec) Traïdors...
RANNAGNAN: M’he limitat a pagar-los les soldades que els devíeu. (a Carbarac) Madame de Carbarac... la presó us espera! Potser fins i tot l’expiació suprema! Compareixereu davant de la justícia per bruixeria i temptativa d’emmetzinament col·lectiu.
CARBARAC: Us suplico, senyor, feu-me’n la gràcia i us lliuraré un elixir d’amor que us tornarà irresistible...
RANNAGNAN: Ni que m’oferissiu la pedra filosofal no obtindríeu cap indulgència de part meva. (s’adreça a Marianne) Senyoreta Marianne, en nom del Rei deixo a les vostres mans el destí d’aquest castell, aquestes terres i el seus vassalls... Estic segur que ho menareu tot plegat amb bondat i enteniment
MARIANNE: Per fi es fa justícia al Casal dels Tailleroc, tant de temps sotmès a l’escarni i la ignomínia. Ni el Rei ni vós tindreu queixa de mi, senyor... (Rannagnan es gira cap al comte) Només un mot, senyor, per intercedir pel meu pare, ... al capdavall és sang de la meva sang... tingueu indulgència amb ell... (fluixet) fins a un límit, és clar... (Rannagnan li fa una reverència i s’adreça al comte)
RANNAGNAN: Alceu-vos, Tailleroc!
(Héctor i Sílvia l’ajuden a alçar-se)
COMTE: Gràcies fidel Héctor, gràcies gentil Sílvia... senyor de Rannagnan, estimat amic...!
RANNAGNAN: (tallant-lo) Un judici en el vostre cas seria un escàndol que no ens convé (com per a ell) ...prou malament que està la noblesa... I vull atendre, a més, els precs de la vostra filla...
(Marianne fa una reverència)
HÉCTOR I
SÍLVIA: Gràcies, senyor...
RANNAGNAN: Us dono dues opcions: O aneu a galeres, o us allisteu immediatament a l’exèrcit de Sa Majestat, a primera línia de front.
COMTE: (entre dents) Senyor... Tanta generositat m’aclapara... (pensa, sol, davant de tot) A galeres ni pensar-hi... amb la meva lumbàlgia... I a més, tots els Tailleroc tenim mal de mar, passa de pares a fills ... Així doncs, triaré d’anar a lluitar a les ordres del Rei per esborrar els meus pecats... (es posa heroic) Sí, seguiré l’exemple del meu gloriós pare i combatré sens treva l’enemic... fins a la mort, si cal... amb l’arma a la mà!
(Quadre plàstic)
FI
Ce texte est protégé par les droits d’auteur.
En conséquence, avant son exploitation, vous devez obtenir
l’autorisation de l’auteur auprès de la SACD